Posar-se malalt forma part del meu procés d’adaptació a l’hivern. Tampoc calia un dia abans de marxar de congressos, però aquí el tenim. El refredat de torn, amb les seves migranyes i els seus moments sinusítics.
Cada cop que em poso malalt per aquesta època penso el mateix. Em dic: “És una autèntica merda, però noi, sigues optimista. El cos s’està preparant pel que vindrà”. I així ho faig. Si el cos, internament, decideix preparar l’hivern, jo hi col·laboro.
Aquest cap de setmana amb la cursa de La Mercè vaig assolir un dels petits reptes que tenia: acabar-la en un temps concret. De fet el vaig reduir una mica. Així que ara tocar buscar un nou repte. En quant acabi aquesta tanda de congressos i la malaltia hagi passat hi pensaré. Però de ben segur estarà relacionat en arribar en plena forma en plena temporada de muntanya. Petits reptes, grans objectius. Sempre m’ho dic.
Amb la malaltia comença oficialment l’hivern. O el que això implica, perquè sé que encara falta per notar aquelles sensacions purament hivernals. M’agrada l’hivern, m’hi sento còmode. El cos i la ment m’acostumen a respondre sempre bastant bé. Sempre és a l’hivern quan tinc els pics de motivació vital quotidiana més alts. És l’època que més costa, en sóc conscient, però també la més agraïda si les coses surten bé.
Ja tinc ganes de tornar a sentir aquell tacte tant distintiu de la muntanya a l’hivern. El seu so i les seves llums. A grans trets, la muntanya és com el mar. Ja sabeu, mai té una sonoritat igual, la llum sempre et fa veure perspectives diferents.
Estic malalt, així que winter is coming.
